Busseig al TunaTour Diving a l’Atmella de Mar

Galería de ímagenes Tuna Tour Diving 2022

Muntatge by Jose León

Dilluns, 19 de setembre de 2022 – L’Ametlla de Mar – Eixida a les piscines de tonyines roges

Feia temps que no fèiem immersió amb la Secció d’Activitats Subaquàtiques (SAS) de l’Agrupació Cultural i Esportiva (ACE) dels Bombers de Barcelona i, el dilluns 19 de setembre, extraordinàriament, poguérem formar part del grup que anà a bussejar a les piscines de tonyines roges de l’Ametlla de Mar. L’eixida la férem amb el centre Tuna Tour Diving.

Com que havíem quedat a les 9.30h al port de l’Ametlla, Victoriano i jo isquérem de Girona a les 6.30h, evitàrem els embussos que de vegades envolten Barcelona i, contra tot pronòstic, hi arribàrem els primers, uns minuts abans de les 9h. Poc a poc aparegueren els altres: Canalda, Dani, Catia, Josemi, Jordi, Paco, Rubén, Álvaro amb Barquet i Herminio en la seua flamant moto. Ens equipàrem en el port mateix, davant d’on ix el catamarà perquè resultà que el centre de busseig té la seu en un altre lloc. Una vegada embotírem els cossos en el neoprè, pujàrem al catamarà amb la resta de l’equipament i les botelles ja muntades amb els jackets i els reguladors; sobre les 10.30h partírem mar endins. Durant la travessia, que fou d’uns vint minuts, les guies ens comentaren com seria la immersió, quant de temps duraria, i com hauríem de comportar-nos dins d’aquestes piscines on naden en cercle centenars de tonyines immenses.

Ja en els recintes flotants, els últims preparatius abans d’entrar a l’aigua resulten sempre un poc estressants, sobretot perquè feia temps que no eixíem amb centres de submarinisme i estem acostumats a anar al nostre ritme. Però tot resultà bastant senzill, també posar-se les aletes a l’aigua perquè no es podia saltar directament des del vaixell amb el característic pas de gegant. Així que veiérem el primer llom amb reflexos daurats davall nostre, desaparegué completament qualsevol inquietud que haguérem tingut. Les tonyines eren realment grans, no sé si farien dos metres o més de llargària i pesarien més de cent o cent cinquanta quilos, però el cas és que no semblaven gens agressives, al contrari, de fet tenien una cura exquisida en no tocar-nos, tampoc quan els oferíem alguna cavalla amb la mà: només l’agafaven quan el submarinista l’havia deixada anar.

La immersió, fou, doncs, molt tranquil·la o, si més no, això és el que nosaltres percebérem, i un tant monòtona també, perquè quan portes vint minuts veient tonyines nadant en direcció contrària a tu, tampoc no hi ha gran cosa més a fer. A banda de fer una ullada a les piscines —estàvem envoltats per una xarxa que, encara que ens havien dit que tindria uns 50m de fondària, el cert és que no devia fer-ne més d’uns 30 o 35m—, ens concentràrem en observar amb deteniment aquests peixos preciosos dels quals criden l’atenció, sobretot, les pínnules daurades que s’estenen per la part superior i inferior del cos fins a l’aleta caudal, els reflexos blaus del dors, la mandíbula inferior que sobreïx a la superior i els ulls, relativament xicotets ateses les dimensions de l’animal.

Després de quaranta minuts llargs, temps més que de sobres per a aquesta immersió, i de fer la pausa de seguretat de tres minuts a tres metres, tornàrem al catamarà, on ens oferiren una degustació de la carn deliciosa de la tonyina roja. Realment és molt bona. Mentre menjàvem, una de les guies ens explicà que, aquestes tonyines no havien nascut en captivitat, sinó que havien sigut capturades a Balears i transportades molt lentament en grans xarxes fins a l’Ametlla. Ací, les engreixen perquè adquirisquen una textura més greixosa, perquè la carn de la tonyina salvatge té menys greix, segurament deu resultar més seca. Al cap d’una estona, arribàrem a port, desembarcàrem amb l’equipament i ens acomiadàrem de les guies. És una immersió curiosa en què estàs molt i molt a prop de tonyines roges immenses, envoltant de

desenes i desenes d’aquests animals i, alhora, és molt segura, no hi ha cap perill; ara, en la nostra opinió, és per fer-la una vegada a la vida i prou, no cal repetir-la. Al cap i a la fi, et fiques a l’aigua amb peixos tancats en una gàbia, una experiència molt diferent de bussejar amb peixos lliures que s’hi apropan si volen i amb els quals pots interacturar només si ells ho permeten. L’emoció és més profunda si l’encontre és amb animals salvatges que es troben al seu hàbitat natural.

Després de la immersió, dinàrem a l’Hotelet el Retiro, a Cambrils: els àpats no foren res de l’altre món, però la companyia i les converses foren molt agradables i passàrem unes hores felices.

Arantxa Bea

Deixa un comentari