Aquesta l’anomenarem, amb un nom propi que pot ser el Llaç Blau, Això be donat per l’impacta que es va donar en mi quan vaig veure el film el “ EL GRAN AZUL” , si no l’heu vist no perdeu la ocasió de veure’l doncs ens ensenya que fins i tot estan pel mig la competició, l’amor que es professen els dos grans campions del mon, en apnea subaquàtica aconsegueix, que es busquin sempre al llarg de las seves vides, des de l’ infància, però realment, que busquen? Potser confraternitat, deixen la competició de banda, jo diria que si, l’aconsegueixen ¡i tant! Doncs acaben units, per sempre ni tan sols la mort els separa de l’entorn que estimant, en aquest cas hi ha no es tan blau doncs son molts metres.
Però nosaltres tornarem al blau, aquest blau que d’alguna manera ens uneix a tots als que assistim a submergir-nos, i com sempre cuidant els uns dels altres, sobretot per no acabar com la peli, doncs de moment no es precisament el que busquem, encara que ens estimem molt lo que cal es passar-ho be i tornar a casa feliços i contents.
Apareixen a la sortida persones que inevitablement em transporten records, i em pregunto? Perquè no anomenar-los en primer lloc Rachel Olmos, ¡ ai amiga meva ! Quin cognom que portes, el del teu pare Antonio Olmos qui millor que ell per transmetre aquesta afició. Doncs el efecte esta mes que aconseguit una gran cabussadora, m’agradaria que el Antonio, llegeixi aquestes paraules, doncs ha estat company i persona mol grata per a mi. Ell i només ell sap de que parlo si l’anomeno EL GRAN SOCIO DEL CONSORCIO, segur que això el farà riure , si vol explicar-ho ja ho farà ell. Rachel i vist les fotos submarines que vas fer i mi aixecat rapit a buscar les meves gafes, però me adonat que les portava posades doncs com ho veia tot borrós pensava que no les portava ,be ja milloraràs, no cal explicar que la noia ha fet les immersions “ne pa de problem” felicitats.
Pedro Hernaiz “un negro con suerte” cosa estranya desgraciadament en aquesta rasa, be acompanyat de la seva filla Janira, el Pedro te uns lligams amb mi des de el punt de vista professional molt especials, doncs va passar d’un curs d’iniciació d’escalada a sé rescatador treballant amb mitjans aeris, amb l’ajut d’un helicòpter varem aconseguir el rescat d’uns chicotets atrapats en una canal vertical ubicada en la cara sur del macis de Montserrat, avui en dia la formació espero que hagi canviat, per a be de tots. Pare i filla desfruiten de les immersions a pesar de la poca visibilitat, qui coneix al Pedro no cal parlar res del tema del busseig doncs “e un mostruo negro dentro del agua”.
L’educació de Janira sorprèn doncs utilitza el vostè perdoni fins al punt que en un moment donat penso que em dic Josep Lluis Vostè Perdoni, fa oposicions per jutja segur que ho aconseguirà, si algun dia necessito els seus serveis espero que el perdoni no desapareix, incidències perd l’ordinador de busseig cap importància al teu amic Alcaraz va estar capaç de perdre el tratjo en immersió, la situació es mol personal algú dia l’explicaré.
En la crònica anterior no menciono al company Barquet un descuit per part meva, però no m’el tinguis en compte, doncs tens constància de l’afecte i simpatia que et professo, apreciat Morrison amb vas enviar en un viatge que vaig fer a Escòcia, a les bodegues MORRISON familiars teus dedicats a la fabricació d’aquest apreciat líquid que apanes coneixo i que l’anomenen whisky, total ni familiars ni osties vaig acabar en un “bareto” paguen sis lliures per un chupito, gracies amiiiiiic,broma simpàtica que jo vaig creure. El company Barquet es un mes dels que fa possible amb el seu treball el que s’aconsegueixin aquest tipus de sortides cursos etc ¡enhorabona! Company, lo del Crist dalt del Gorro Frigi explica-ho tu tantes vegades com vulgues.
Heu d’entendre que fer una crònica de busseig per explicar que tots os heu acariciat els fons de Punta Negre, l’interessant Beta Blanca i una nocturna a la cala Robellada, allí el Martin te la sensació i el plaer d’acariciar una espècie que al despertar es fot un susto de collons l’espècie deu estar en el catàleg de Martin “peces varios”. Jo prefereixo donar-li un altre caire, doncs l’escrit es queda curt a les hores barrejo les vostres immersions amb qüestions personalitzades de cada un de vosaltres.
Los Chunguitos Montoro, Ojeda i Bara es que siempre os ajuntais los de la misma especie, la llàstima es que jo estic vell sinó com m’encantaria formar part del grup, que vulgueu que digui del equip respecte a l’aigua doncs que son excel·lents cabussadors, però estimat Montoro cada cop que et bec el cor se m’inunda d’alegria “ y ahora te dire una cosa que tu la entenderás facilmente “una ves jo conoci a un gitano de Aranjuez que se metió por la naris toa Sierra Nevada”. Guarda aquesta crònica, doncs un dia recordaràs al company Alcaraz amb alegria, de totes formes,encara em de fer L’Aneto. A nivell de comentari el grup els hi falta el “chumba-chumba”, tranquils, la pròxima ja portarem un radiocassette i ballarem.
Es suma a la sortida el company Vidal, un home que viu d’una manera realment entusiasta la pràctica del busseig a mes a mes un gran visitador de les càmeres hiperbàriques, fins i tot m’explica que donada l’experiència que té es cura en salut respecte a les descompressions inclús fen busseig amb nitrox aplica taules amb aire, ben fet, doncs et volem veure be molts anys.
No falten els companys de la Guardia Urbana Portillo i Josema crec que realment ho han passat be, sobretot en una partida de poker del anomenat “El mentider” doncs el follon arribava a mig càmping.
Alvaro i Noemi parella feliç bussegen, escalen viatgen junts, lo altre no ho sé però imagino que també ja preguntaré.
Gastronomia en el camping es menja bé, però prop d’aquest, sortin a la carretera a mà esquerra s’arriva a la platja del Garbet la meva companya Rosa mira la carta, i es queda amb les ganes de provar l’oferta que tenen de les “espardenyes, baratitas baratitas” però continuem menjant macarrons i botifarra
De totes formes el personal del restaurant es comporta, doncs com comptem amb el company Jose Luis Ibañez, que es vegetarià, li alegren la vida matan enciams i tomaquest, i com diria Martin “y no te enfades” i verdures varies…
Bé, en tres dies aconsegueixo fer una gran immersió a la meva arribada, segurament no estava gaire fi però després de tres “orujos” vaig decidir incorporar-me al grup d’immersió. La intenció era quedar-me sol que m’encanta, però sant Ermini Paoner m’envia a la barca, com ara és caporal haig de fer-li cas, i un cop d’alt de l’embarcació m’entretinc en adivinar itineraris d’escalada davant de la punta negra, una forma d’esperar que tots els companys surtin de fer les seves immersions, em sento tranquil quan veig les bombolletes que es desprenen dels seus equips doncs vol dir que ja estan de tornada i tornem tots a bon port, com diríem a bombers “toca la campana quan tots tornem”.
Durant tota l’estància existeix un amic que no deixa d’acompanyar-nos tota la setmana, és aquest vent bonic de L’Empordà que realment et torna boig, però amb mi te poca feina.
Per acabar una cosa em sorpren, de camí Colera ja la meva ment encapçala part de l’escrit, parlant del blau, i és grata sorpresa per a mi que sempre troves alguna cosa que m’enciona aquest blau i la mediterrànea, en el restaurant hi ha un escrit que l’incorporo a la crònica perque m’agrada, ja que reafirma la sort que tenim de dispossar d’aquest racons i passar moments a la seva boragia en bona companyia, diu axì.
“Sobrenom a Colera de la familia Bosch, arrelats a aquesta terra des de temps immemorials, pescadors i comerciants, sempre units a aquesta vila i a l’entranyable mediterrànea, el gran blau…”
Autor: Josep Lluis Vidal i Alcaraz
MAS IMAGENES DEL STAGE (clicar aquí)
